Les pluges extenses del passat maig han permès passar un estiu amb certes restriccions d’aigua, però lluny de les mesures obligades que es van imposar en fase d’excepcionalitat del segon trimestre.

La sequera no s’ha acabat i hem de continuar aplicant accions dirigides a consolidar una nova cultura de l’aigua real per no dependre de les pluges, massa intermitents i escasses. El clima mediterrani i l’emergència climàtica són una restricció al creixement il·limitat de la producció agrícola i ramadera, la indústria i les promocions urbanístiques, els grans consumidors actuals d’aigua.

La nova gestió de la demanda va orientada a preservar els ecosistemes fluvials superficials i subterranis i evitar la sobreexplotació del recurs hídric. L’escassetat d’aigua dels darrers anys han desenvolupat mesures tecnològiques com la dessalinització, la regeneració d’aigua residual i l’ús directe de les aigües grises. Totes elles són solucions útils, però subjectes a grans consums energètics que les encareixen.

Particularment hem de continuar prestant atenció al consum directe de l’aigua i a no contaminar innecessàriament l’aigua residual. La presència de sòlids a les aigües residuals dificulta i encareix la seva depuració.

Un exemple clar és el problema que provoquen les tovalloletes humides a les aigües de sortida. Actualment, les tovalloletes són el tercer residu més comú trobat en els espais naturals, principalment en ecosistemes fluvials i marins. Eliminar les tovalloletes de les nostres vides és una acció fàcil i molt beneficiosa.

Per fer front a la sequera i els efectes de l’emergència climàtica sobre l’aigua calen mesures de govern i gestió i cal la implicació de la ciutadania.