Investigadors de l'nstitut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) –amb seu al Parc Científic de Barcelona– en col·laboració amb científics del Mechanobiology Institut a Singapur, han demostra que una espècie de "estira i arronsa" té lloc després del dany de la nostra pell o altres capes epitelials, particularment en aquells casos en els que el teixit es trobi crònica i profundament danyat. El mecanisme  identificat en aquest estudi proporciona una demostració sòlida de com les cèl·lules exerceixen forces direccionals per potenciar processos biològics. El treball es publica a Nature Communications (doi:10.1038/ncomms7111).

Normalment, les ferides petites o superficials, les cèl·lules comencen a arrossegar-se cap endavant a través del forat, es formen uns cables contràctils a les cèl·lules que rodegen la ferida per ajudar a tancar-la. Aquest mecanisme es basa en una capa a sota sobre la que els cèl·lules s’arrosseguen, la matriu extracel·lular (ECM), que proporciona un suport per adherir-se i arrossegar-se per sobre.

No obstant, en casos de ferides cròniques o severes , les capes subjacents poden danyar-se també, i les cèl·lules circumdants poden no ser capaces de reemplaçar les proteïnes de la matriu extracel·lular. Els investigadors volien tribar com aquesta mena de ferides – conegudes com a bretxes no adherents – es tanquen i es curen, encara que a un ritme més lent i amb una major probabilitat d’infecció.

“Hem vist que el tancament d’aquesta mena de forats es dona exclusivament mitjançant el mecanisme conegut com “tancament en bossa de tabac”, explica Xavier Trepat, investigador principal del grup de l’IBEC Integració Cel·lular i Dinàmica de Teixits. “Utilitzant una combinació de cultius cel·lulars, microfabricaicó i mesures de força. Hem vist que les cèl·lules a la vora de les bretxes no adherents estan encara unides per la matriu extracel·lular. Llavors es propaguen tan lluny com els és possible a través del centre del forat – però mesurant la direcció de les forces ens vam adonar que en realitat el que fan és empènyer lluny d’ell.”

Aquests nous coneixements de les propietats mecàniques de la pell i les cèl·lules internes epitelials poden conduir a avenços en la reparació de ferides, especialment en els casos en que es veu compromesa la matriu extracel·lular. Amb les ferides cròniques, llagues i úlceres – una complicació comí en diverses malalties, particularment aquelles associades amb l’envelliment – és imperatiu que els investigadors comprenguin millor els mecanismes que intervenen en la seva reparació.