Quan notem que un mosquit es posa al nostre avantbraç, localitzem la posició exacta amb la mirada i intentem aixafar-lo o fer-lo fugir ràpidament, a fi d'evitar-ne la picada. Aquesta reacció, aparentment simple i immediata, implica un procés mental molt més complex del que sembla. Requereix que el cervell alineï la sensació tàctil que rebem a la pell amb la informació espacial sobre el nostre entorn i la nostra postura. El curs temporal d'aquest procés i els conflictes que planteja la coexistència de diferents mapes espacials al cervell s'han revelat per primera vegada en un estudi del Grup de Recerca en Neurociència Cognitiva (GRNC), adscrit al Parc Científic de Barcelona, que han dut a terme els investigadors Salvador Soto-Faraco (professor ICREA) i Elena Azañón. El treball es publica avui dijous, 10 de juliol, en l'edició electrònica de la revista Current Biology, i en l‘edició impresa el 22 de juliol (doi: 10.1016/j.cub.2008.06.045).

”

«La troballa principal d’aquest estudi és que ha permès confirmar que les sensacions tàctils es localitzen inicialment de manera inconscient, en coordenades de tipus anatòmic, però només se’n pren consciència d’elles quan el cervell n’ha format la imatge de l’origen en l’espai extern al cos», explica Salvador Soto-Faraco. La coexistència de diverses representacions espacials al cervell es coneixia fa temps, i també se sabia que aquest fet podia crear confusió en alguns casos, com ocorre quan invertim la posició anatòmica d’algunes parts del nostre cos (per exemple, en creuar els braços). «És un problema que el cervell resol ràpidament en qüestió de dècimes de segon, però que requereix compatibilitzar la informació que arriba en formats molt diferents», afegeix Soto-Faraco. «La nostra investigació ha permès conèixer millor com es desenvolupa aquest procés i com el cervell gestiona el reajustament en cas de conflicte», conclou.

Per esbrinar quant tarda el cervell a realinear aquestes representacions espacials, l’equip del GRNC va idear una metodologia específica, que permetia mesurar, indirectament, la localització d’una sensació tàctil a la pell. Per fer-ho, va avaluar el temps de resposta a un breu estímul visual —un flaix produït mitjançant un díode (LED)— presentat prop d’una de les mans de l’observador. Els investigadors van comparar el temps de reacció al flaix quan apareixia a prop de la mà on l’observador havia rebut prèviament un estímul tàctil irrellevant amb el temps de reacció al mateix flaix quan apareixia a prop de la mà contrària.

En l’estudi principal, es va demanar als participants —un grup de 32 estudiants universitaris— que creuessin els braços sobre una taula, de manera que la mà dreta estigués situada en el camp visual esquerre, i viceversa, a fi d’aconseguir que la posició externa de les mans no coincidís amb la posició anatòmica.

«Els resultats d’aquest estudi han permès conèixer més a fons com es localitza la informació tàctil i suggereixen que el nostre cervell evita les confusions entre els diferents marcs de referència espacial dels quals disposa mantenint la part inicial del processament per sota del llindar de la consciència», comenta Soto-Faraco. «Per explicar-ho de manera semblant, es podria dir que aquest sistema de transformació espacial treballa de manera semblant a quan prenem notes de manera ràpida i esquemàtica i, després, les passem a un format definitiu, tot rebutjant l’esborrany original», conclou.